El CHIVATO coronado

En los inicios del movimiento de intelectuales catalanes que, a partir del primer Manifiesto acabaría desembocando en la creación del partido Ciutadans-P. de la Ciudadanía en julio del 2.006, el President Maragall convocó a varios de ellos a una reunión en el Palau de la Generalitat.

En el Acto de presentación de la asociación Ciutadans de Catalunya en junio del 2.005 en Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) uno de los asistentes a la reunión (no me acuerdo si Francesc o Arcadi) recordaba que una de las cuestiones que le plantearon a Maragall fue la inmediata clausura de las Oficines de Garanties Llingüístiques, en opinión de los firmantes del primer Manifiesto, una siniestra institución creada y en la cual un ciudadano puede presentar una denuncia contra otro si se siente perjudicado en el ejercicio de sus “derechos lingüísticos”.

Es más, de algún modo consideraron que esta supresión sería una especie de “prueba del algodón” de que la deriva nacionalista que ya entonces marcaba el rumbo del tripartito, había sido corregida, o por lo menos atenuada. Nada de esto ocurrió, bien al contrario, en el periodo de tiempo que va desde aquella reunión hasta la fecha del acto del CCCB el número de sanciones se multiplicó por cinco (ver artículo de La Vanguardia del 28.02.07).

La ley de Política Lingüística (LPL) es una ley tremendamente antipática, que valdría la pena un día analizar con detalle porque reúne todos los tics que a muchos nos ha hecho aborrecer la política seguida en los últimos años por el nacionalismo rancio premoderno con el vergonzoso seguidismo de unos partidos de izquierda que han renunciado a toda crítica a la explicación mítica y melancólica del mundo, propia del nacionalismo identitario. Que partidos que se dicen de izquierda voten a favor de una Ley que en su preámbulo haga una visión de la historia y de la problemática del catalán como esta:

"La llengua catalana és un element fonamental de la formació i la personalitat nacional de Catalunya, un instrument bàsic de comunicació, d'integració i de cohesió social dels ciutadans i ciutadanes, amb independència de llur origen geogràfic, i el lligam privilegiat de Catalunya amb les altres terres de parla catalana, amb les quals forma una comunitat lingüística que ha aportat al llarg dels segles, amb veu original, una valuosa contribució a la cultura universal. A més, ha estat el testimoni de fidelitat del poble català envers la seva terra i la seva cultura específica.

Forjada originàriament en el territori de Catalunya, compartida amb altres terres en les quals rep també denominacions populars i fins i tot legals diverses, la llengua catalana ha estat sempre la pròpia del país i, com a tal, s'ha vist afectada negativament per alguns esdeveniments de la història de Catalunya, que l'han portada a una situació precària. Aquesta situació és deguda a diversos factors, com són la persecució política que ha patit i la imposició legal del castellà durant més de dos segles i mig; les condicions polítiques i socioeconòmiques en què es produïren els canvis demogràfics de les darreres dècades, i, encara, el caràcter de llengua d'àmbit restringit que té, similar al d'altres llengües oficials d'Europa, especialment en el món actual, en què la comunicació, la informació i les indústries culturals tendeixen a la mundialització.

Com a resultat, doncs, de totes aquestes circumstàncies, la situació sociolingüística de Catalunya és avui complexa. La realitat d'una llengua pròpia que no ha assolit la plena normalització i que té un nombre de parlants relativament petit en el context internacional conviu amb el fet que molts dels ciutadans i ciutadanes del territori de Catalunya tenen com a llengua materna la castellana, en la qual s'expressen preferentment i a partir de la qual han contribuït, tot sovint, a enriquir de manera significativa la mateixa cultura catalana, contribució feta així mateix per altres ciutadans i ciutadanes en altres llengües.Aquesta realitat, doncs, exigeix una política lingüística que ajudi eficaçment a normalitzar la llengua pròpia de Catalunya i que, alhora, garanteixi un respecte escrupolós als drets lingüístics de tots els ciutadans i ciutadanes".

Es francamente desmoralizante. El puntilloso detalle de situaciones, la regulación de aspectos de lo más variopinto y sobre todo la entronización de la figura del CHIVATO como una herramienta fundamental en la aplicación de la ley repugna a cualquier espíritu mínimamente liberal. Basta echar un vistazo al portal que la Generalitat pone a disposición del ciudadano para que resuelva sus dudas para entender lo absurdo de toda la propuesta.

Habrá que volver sobre esta Ley, porque se sigue aplicando a todo trapo. La promoción y protección de la lengua catalana no tiene nada que ver con esta ley y los que amamos esta lengua, seamos o no catalanes de nacimiento, somos los más interesados en que aberraciones de esa clase dejen de perpetrarse.

» Ver editorial de Diario Ibérico

J.A.